L'equip de les mil cares

He estat llegint i observant molt sobre el Manchester United i sembla que costa definir la seva filosofia de joc. El nom clau és el de Sir Alex Fergusson, un competidor nat. Per més que assumim que allà tenen una altra cultura que permet que un mateix entrenador estigui més de 20 anys en un mateix equip, cal ser molt bo, molt especial per a aconseguir-ho. Llegia l'altre dia que diuen que és un gran motivador: ho ha de ser. Com s'explicaria sinó, no només el temps que ha passat aquí sinó els títols obtinguts? Però centrem-nos en el present.

L'equip anglès ha demostrat ser, probablement, l'equip més sòlid de la Champions League: ni un sol gol encaixat fora de casa. Aquesta dada parla per sí sola i més, si ve d'un equip anglès (tradicionalment han tingut dificultats quan han jugat fora de casa). Tot i així, no es pot dir que sigui un equip tosc, eminentment defensiu. De fet, si analitzem els jugadors sembla més aviat el contrari:

• Té una de les parelles de centrals que juguen molt bé la pilota, amb experiència, però de qui diuen, són centrals "lents".
• No tenen cap migcentre eminentment defensiu: He sentit a dir, últimament, que Carrick i Fletcher venen a complir la funció que va fer Pepe en el trivot de Mourinho. Cal matisar l'afirmació. És cert que els dos són jugadors forts, que no s'arruguen a l'hora de posar la cama. Però els dos acostumen a ser importants, dins de la seva filosofia de joc, en la circulació de la pilota i, sobretot, en l'arribada a l'àrea contrària des de la segona línia. Més aviat els podríem definir com els típics centrecampistes totals made in England.
• Acostumen a jugar amb només dos migcentres: tot i que en alguns partits importants a Sir Alex Fergusson li agrada jugar amb un trivot i sacrificar un dels puntes, l'equip més habitual forma amb un 4-4-2 amb matissos (interiors que es centren, laterals profunds, davanters mòbils...).

Què dóna dons la solidesa a aquest equip? Es pot ser sòlid sense tenir un Pepe? El futbol és un esport col·lectiu i, aquest, és el principi bàsic pel que es regeix el veterà entrenador escocès. Si els 11 jugadors que estan en el camp treballen en comú i treballen molt, es pot jugar amb un 4-4-2, sense cap migcentre defensiu i ser sòlid, no només al darrera sinó també al mig del camp. El seu secret dons, és el seu treball. Es tracta, evidentment, d'un treball organitzat. I tal com s'ha dit del Barça, si sumes el treball al talent, poc més et queda per a ser un bon equip.

Sense entrar a fer pronòstics, a Wembley veig 11 jugadors del Manchester treballant units, amb esperit guanyador, lluitadors. No em costa veure a Rooney treballant, sigui en la pressió (corrent endavant) o corrent endarrera. No em costa veure a veterans com Giggs o Scholes lluitant com els que més (segurament, Giggs més amb la intel·ligència i la col·locació que amb la força bruta, però treballant igual). Què dir de Park? Juga perquè treballa com ningú. I així podríem dir de tots els jugadors de l'equip anglès. Segurament, els dos jugadors que menys ho cumpleixen són Berbatov i Nani (treballen, però segurament no tant com els altres). Probablement, sigui aquesta l'explicació que ni el pitxitxi de la Premier ni el jugador tècnicament més dotat de l'equip (amb el permís de Giggs) entrin en les quinieles de ser titulars. I tot això gràcies a l'esperit que encomana Sir Alex fergusson (motivador? Segurament), però també a les característiques dels jugadors que fitxa. Un experimentat entrenador em va dir un dia (i sovint m'ho repeteix) que l'actitut en el futbol és clau.

I aquesta és la clau que permet al Manchester ser un equip molt competitiu sigui quin sigui el guió del partit:

• Tenen qualitat per a portar el timó del partit, tenir la pilota, arribar per les bandes, desequilibrar, convinar, marcar molts gols... i, a la vegada, seguir sent un equip sòlid.
• Tenen capacitat per anar a pressionar al rival, robar-li la pilota ràpid i fer gol encara més ràpid.
• Poden esperar una mica més enrere per a tenir més espai per a sortir al contratac i nivell per a fer uns contratacs mortals.
• Poden tancar-se al darrera, treballant, deixant la porteria a zero i aprofitar la qualitat al davant per a sentenciar el partit.
• Poden jugar el típic futbol directe anglès, però també per a posar-hi la pausa necessària (segurament, gràcies a Giggs).

Aquest és el Manchester United, diferent al Barça, però a la vegada semblant. En els dos equips, tothom treballa. Els dos són a la final. Això sí, no puc amagar que, per mi, com el joc del Barça, no n'hi ha cap.

La família creix...

D'ara en endavant el blog d'apunta míster comptarà amb la col·laboració i paticipació de Pol Solanellas i Martorell, un crack del futbol sobre el terreny de joc i també fora d'ell ;)
Benvingut!

Ciència a disposició del futbolista: El Milan Lab.

Milanello: la ciutat esportiva del A.C.Milan, actual líder del Calcio i un equip que va marcar una època a finals dels 80. Milanello: Un espai per on han passat alguns dels millors jugadors del món, un centre que va ser creat el 1963. Situat a uns 50 Km de Milà, va patir reformes el 1986 amb l’arribada de Silvio Berlusconi. Actualment, les instal·lacions tenen una superfície d’uns 160.000m², amb cinc camps de futbol oficials i un més petit de gespa artificial. Però la veritable perla de Milanello no es troba en els seus camps, ni en la superficie, sinó en el Milan Lab, una espècie de centre d’investigació i seguiment personalitzat dels jugadors amb un objectiu clar: Reduir les lesions físiques, estabilitzar emocionalment al futbolista i ajudar a allargar l’etapa futbolística del jugador.

El 1987 arriba al club italià  Arrigo Sacchi per fer-se càrreg del primer equip. Amb ell arriben una serie de grans futbolistes que es posen a la seva disposició: Ancceloti, Rijkaard, Van Basten, Costacurta, Gullit,... Un equip màgic que va marcar una època per la manera com van aconseguir les victòries, perquè van reinventar el futbol. Aquell Milan va acon seguir guanyar lligues i Copes d’Europa, consolidant-se com el millor equip del moment. Però un dels fitxatges més importants en aquell temps va ser el de Vicenzo Pincolini un ex-atleta dedicat a la preparació física, que tenia una idea clara del què seria el futur del futbol: “En els propers anys qualsevol futbolista que vulgui destacar haurà de preparar-se com un atleta”.             

Un bon amic de Pincolini, Daniele Tognaccini, va arribar al Milan el 1999, anys després que marxés el primer. Tanmateix, va voler continuar amb la idea que tenia Pincolini i aquell mateix any li va presentar al president Adriano Galliani un projecte que revolucionaria el futbol: el Milan Lab, un centre on es miraria pel benefici físic del futbolista, amb un potent equip tecnològic.
El 2002 es va inaugurar el Milan Lab, amb un gran equip format per metges, psicòlegs, dietistes, preparadors físics, fisoterapeutes,... Aquest centre d’investigació científica amb un alt contingut tecnològic va aconseguir, en els primers quatre anys, estalviar un 80% les lesions musculars,i va allargar la “vida futbolísitca” de veterans com Costacurta, Maldini o Cafú.

El Milan Lab actua amb tres nivells funcionals, la zona neuroestrucutral, la zona bioquímica  i la zona mental, tres maneres de desenvolupar el treball del centre, des de la recuperació ràpida del futbolista, a la prevenció de lesions o la recuperació mental en èpoques d’estrés.

Els resultat del Milan Lab van quedar demostrats ben aviat. De fet, els resultats a la Champions durant els següents anys van ser dos campionats, però finalistes i semifinalistes en dues ocasions més. I coneixent aquest centre es pot entendre que jugadors com Seedorf, Pirlo, Gattusso o Ambrossini puguin estar jugant encara, com a titulars en algun cas, en el primer equip milanès.

En els últims anys els resultats esportius no han acompanyat al Milà. El domini al Calcio de l’Inter en té la culpa, però cada vegada més el fet de tenir una plantilla de tant elevada edat els hi passa més factura: El Milà ha deixat de ser competitiu a Europa i necessita replentejar-se moltes coses per canviar-ho. Si els resultats en futbolistes grans és aquest, en una plantilla més jove segur que la influència del Milan Lab podrà ajudar a que el Milà torni a ser un dels més grans d’Europa.

la cantera d'or (II): Els germans Alcántara

Si fins fa poc es creia que el brasiler Mazinho havia donat el millor d'ell mateix sobre el terreny de joc en equips com València, Fiorentina, Alavés o Celta de Vigo, ara hem pogut comprovar com la millor herència l'ha dipositat, no en el seu futbol, sino en els seus dos fills: Rafael i Thiago Alcántara.

THIAGO ALCÁNTARA (11 abril de 1991)

El més gran dels dos germans està al F.C.Barcelona des de la temporada 2005/2006, procedent del E.D.Val Miñor Nigrán - Caixanova, equip gallec, per formar part del cadet del barça. Jugador d'un talent sorprenent va destacar en el cadet i en el 2007 el van pujar a l'equip juvenil, alternant les convocatories amb el Barça atlethic, entrenat per Pep Guardiola. Aquell mateix any va debutar amb el primer equip, en un partit de Copa Catalunya contra el Girona. Tot i que el Chelsea li va fer una oferta de contractació al final es va decantar per quedar-se a l'equip blaugrana.

A la temporada 2008/2009 Luis Enrique va comptar amb ell com a titular amb el segon equip del barça, anticipant-se a altres futbolistes de la seva edat. El 17 de maig de 2009 va debutar a la primera divisió espanyola, en un partit intrascendental envers el Mallorca, un cop el Barça ja s'havia proclamat campió de lliga.

El 12 de juny de 2010 va renovar el seu contracte amb el filial blaugrana, a l'espera d'un contracte amb el primer equip. Precisament el passat 17 de gener, el F.C.Barcelona va confirmar que la temporada 2011/2012, Thiago tindrà fitxa del primer equip.

Thiago és un migcampista ofensiu, que domina les dues cames, i que disposa d'una tècnica sorprenent. Amb gran visió de joc combina amb els seus companys a la perfecció, manant al centre del camp i oferint detalls màgics, com regats, passes de taló, barrets,...

Thiago és un jugador especial, jove i amb un futur increible. Tant de bo ho pugui aprofitar al costat dels millors jugadors del món.

RAFA ALCÁNTARA (12 febrer 1993)

Conegut com a Rafinha, s'ha donat a conèixer a molta gent pel passar partit del Barça B contra el Salamanca (3-2) on va marcar un gol i va donar una assistència. En el moment en què el seu germà gran està més aprop que mai del primer equip, Rafa comença a disputar minuts en la segona divisió espanyola, de la mà del filial blaugrana. Rafinha, però, té fitxa del juvenil, equip amb qui és titular indiscutible.

Tot i no se davanter centre, Òscar Garcia l'ha fet jugar de fals davanter, possibilitant que es converteixi en un dels màxims golejadors de l'equip.

Prometedor jugador, amb una tècnica exquisita, és possiblement més tàctic que Thiago, tal i com assegura el seu pare.

Caldrà seguir amb atenció aquest prometedor jugador de la cantera del barça: la cantera d'or!

Dorian Dervite

Des de fa alguns anys, un equip de tan humil zona com és el Villarreal té un equip que, si la passada dècada visitava estadis de 2ª divisió B i 3ª divisió, ara s'alterna amb els més grans d'Espanya i Europa, amb encara a la memòria aquella històrica semifinal que els va fer fora de la Champions del 2006 contra l'Arsenal d'Henry, qui després cauria en la gran final davant el Barcelona de Rijkaard i Ronaldinho. Villarreal: un exemple de treball, superació i esforç reflectit temporada rere temporada mantenint-se sempre entre els deu primers classificats de la lliga espanyola i amb diverses participacions en competicions europees. I no només això, sinó que el seu filial l'any passat va jugar a 2ª Divisió desenvolupant un futbol genial, possiblement  per davant d'històrics clubs com la Reial Societat o el Reial Betis, finalitzant 7º classificat amb un equip molt jove.

D'entre els reforços del Villarreal d'enguany, vull destacar-ne un que ha vingut a reforçar el filial, però que de ben segur el podrem veure aviat amb el primer equip. El seu nom és Dorian Dervite (25-07-1988).

Va néixer a Lille, ciutat del nord de França i allí és on va començar la seva passió pel futbol.  El 2003 va ingressar en l'equip gran de la ciutat, el LOSC Lille, on va estar 3 temporades. La seva enorme projecció va fer fixar-se en ell a diversos clubs, i sorprenentment el Tottenham Hotspur va pagar 1'5 milions pel seu traspàs quan només tenia 16 anys. Aleshores ja destacava en la selecció sub-16 de França. Dervite va estar jugant dos anys al filial dels Spurs i el 2009 se li va buscar una cessió a un club menor d'Anglaterra. Va jugar 18 partits en el Southend United de la League Two anglesa durant aquesta cessió, destacant malgrat la seva joventut. El més curiós de tot és que malgrat les grans especulacions que es van crear a Londres sobre aquest central no es va acordar un acord per la renovació de la jove promesa, i al juliol de 2010 va quedar lliure sent el Villarreal el més llest en incorporar-lo al seu filial sense haver de pagar ni un sol euro. Sense arribar a debutar a la Premier League ara arriba al futbol espanyol amb ganes de demostrar que és un central d'un gran nivell. Les seves diverses participacions amb totes les categories inferiors de la selecció francesa així ho demostren.

Perfil de Dorian Dervite

Dervite és un central de molta corpulència que puntualment ha estat adaptat al lloc de lateral esquerre, on és més vulnerable que en la seva posició natural. Amb 1'91 metres d'altura, el joc aeri és la seva principal virtud a destacar al costat de la seva gran col·locació i concentració amb la qual afronta cada partit. Malgrat ser un jugador robust no és gens lent encara que sí que ha de millorar més a l'hora de reaccionar en l'arrencada davant un canvi de ritme del rival. La seva disposició tàctica és boníssima, es col·loca perfectament en l'eix de la defensa, sap quan forçar el fora de joc al davanter i es compenetra bé amb els seus companys de la línia defensiva. És un jugador d'un salt potentíssim que sempre busca l'anticipació amb intel·ligència i va sempre al xoc amb eficacia. Bo en el marcatge i pràcticament impossible de sorprendre per a dalt. 

En la sortida de la pilota no destaca per ser un bon passador en llarg, senzillament la treu en curt sense complicacions, buscant la passada fàcil i evitant la pressió del contrari. En definitiva parlem d'un central complet, molt ajudat pel seu corpulent físic i que si segueix al nivell demostrat en anys anteriors amb les inferiors de França no trigarà a triomfar en el seu nou club.

El contracte que ha signat amb el Villarreal és fins a 2012. Un contracte curt però suficient per demostrar que és un jugador vàlid i ben format des de molt jove. El seu paper en aquesta segona divisió marcarà, de ben segur, el seu futur inmediat a la lliga espanyola.

La cantera d'or (I): Oriol Romeu

El Futbol Club Barcelona segueix en un moment esplèndid i la base del seu èxit, la masia,  continua donant fruits sense parar al gran treball realitzat a Can Barça.

En l'europeu sub-19 disutat a França el passat agost, vam tenir l'oportunitat de veure, entre els homes de Luis Milla, fins a 6 futbolistes blaugranes en l'onze inicial del combinat. Sis homes que vertebren el joc de la sub-19, aíxí com ho fan els jugadors blaugranes de l'absoluta. El central Marc Bartra, el lateral dret Martin Montoya, el migcampista Thiago Alcántara,... homes coneguts i que realitzen una tasca importantissima tant al seu club com en la selecció.

Un d'ells, però, va esdevenir per a molts una agradable sorpresa, formant un mig del camp genial amb el ja citat Thiago. Ell és Oriol Romeu Vidal, de 19 anys, que va néixer a Tarragona el 24 de setembre de 1991.

Després de ser rebutjat pel R.C.D Espanyol per baixet, alguna cosa molt habitual en aquestes edats, Romeu va ingressar des de ben petit en la pedrera del F. C. Barcelona, i en ella s'ha anat formant fins a l'actualitat. Ha passat per tots els escalafons inferiors de la Masia, sent titular indiscutible fet que els tècnics han tingut sempre molt en compte, així com també per l'equip tècnic de les diferents categories de la selecció espanyola.

 El 2008 es va proclamar campió d'Europa en la categoria sub-17 de l'Europeu que es va disputar a Turquia. Ja amb la  sub-18 va conquistar la Copa de l'Atlàntic disputada en Gran Canària. Amb la sub-19 va ser convocat per a l'Europeu que en aquesta ocasió es va disputar a Ucraïna, però aquesta vegada la selecció espanyola no va fer tan bon paper i va caure en la primera fase. Seguint amb la seva tremenda progressió Oriol va disputar amb la sub-20 el Mundial de l'any passat que va tenir lloc a Egipte, sent el més jove de tots els convocats. Com deia, aquest estiu també ha participat a  l'Europeu sub-19 de França, en el qual malgrat tenir tan sols 18 anys ha estat un dels fixos i destacats de la selecció espanyola, que va quedar subcampiona després de caure amb França. L'entrenador del primer equip del F.C.Barcelona, Josep Guardiola, ja el va citar amb el primer equip per a alguns amistosos a principi de temporada, i, després del fitxatxe de Mascherano, la seva participació amb el primer equip s'ha posposat a properes temporades. De moment, forma part del segon equip blaugrana.

Perfil d'Oriol Romeu

Oriol Romeu és un migcampista dret de caràcter defensiu amb un gran físic, 1,83 metres d'altura i que per joventut encara pot incrementar. Fort i sòlid, Oriol està sempre ben situat per davant de la defensa, en aquesta posició que cataloguen de “4” a la cantera del Barça. Ràpid al tall, una de les seves grans virtuts és que sap avançar-se a la perfecció a la idea que té el rival, arribant sempre un instant abans per portar-se la pilota, això ho fa en innombrables ocasions al llarg d'un partit, recuperant multitud de pilotes. Una vegada amb l'esfèric en el seu poder Oriol no sol complicar-se la vida, té una tècnica bastant bona, protegeix de forma sensacional la pilota i posseeix un domini d'aquesta més que acceptable, però en la majoria de les vegades opta per la passada fàcil i ràpida al company més proper, donant-li velocitat al joc i procurant sempre ser precís i segur en el moment de la passada.

Posseeix uns coneixements tàctics sensacionals per a la seva joventut, es col·loca fantàsticament i no se li veu realitzar més carreres ni esforç del necessari, sent capaç d'estar sempre en el lloc adequat para quan els seus companys ho necessiten, ja que amb la gran seguretat que transmet tant en la passada com en totes les seves accions, és un jugador al que busquen constantment quan se senten pressionats i Oriol és capaç de donar molt oxigen al seu equip. La seva corpulència li val per anar moltes vegades al xoc i sortir vencedor en ell sense necessitat de fer falta. És habitual també veure-ho retardar-se fins a la defensa per ajudar als centrals, tallant moltes internades rivals. Si té opció i ho veu clar no dubta a incorporar-se l'atac, fent-ho sempre amb molt criteri.

Amb tan sol 18 anys Oriol té un futur per davant increïble i molts ja ho cataloguen com el nou Busquets, tot un campió del món malgrat la seva joventut. Caldrà estar atents a la progressió d'Oriol Romeu.

El relleu de Cesc: Jack Wilshere

El futbol anglès està d'enhorabona: la seva cantera no para de fer sorgir nous i prometedors talents. Ara bé, això s'ha de cuidar i vetllar perquè arribi el màxim de lluny possible, tant a nivell de clubs com amb la selecció absoluta on ja fa uns quants anys que es passeja amb més pena que glòria.

Un dels últims noms és el de Jack Wilshere, jugador de l'Arsenal. Va néixer a Hertfordshire l'1 de gener de 1992.

Aquest jugador va entrar a la cantera anglesa l'any 2001, amb 9 anys i va anar pujant de categoria deixant sempre una imatge boníssima entre els seus entrenadors. Ràpidament va ser convocat per les categories inferiors de la selecció anglesa i amb 15 anys ja va ser nombrat capità de la sub-16.

El febrer de 2008 va debutar amb el segon equip de l'Arsenal, contra el Reading, marcant l'únic gol del partit. Aquell mateix any va jugar la copa Atlanta amb la sub-16, on va ser nombrat millor jugador de la comeptició

Aquell 2008, però, Arsene Wenger el va fer debutar amb el primer equip. En un partit de la champions, contra la Juventus, Wilshere va començar a donar-se a conèixer a Europa. Després d'un estiu on va estar a punt d'anar cedit a algun altre equip d'Anglaterra, Wenger va decidir que es quedés a l'equip i li va donar el dorsal 19, el què havia portat Gilberto Silva. Wilshare debutava a la premiere aquella temporada contra el Blackburn Rovers, substituint a Robin Van Persie el minut 84, convertint-se amb el jugador més jove a debutar amb l'Arsenal en tota la seva història (16 anys i 256 dies). Deu dies més tard marcava el seu primer gol contra el Sheffield United a la Carling cup (6-0).

El 29 de gener de 2010 es va confirmar la seva cessió al Bolton Wanderers fins a final de temporada, i junt amb el seu company d'equip Gibbs,  va ser convocat per primer cop amb la selecció absoluta d'Anglaterra.

Perfil de Jack Wilshere

Wilshere és un interior esquerre de 1.70 metres d'alçada. Destaca en primera instancia per la maduresa que demostra amb només 18 anys. És el que més sorpren a tots els seus entrenadors.

A més a més, Wilshere té un molt bon físic, i és un jugador amb una tècnica exquisita. De fet, la seva enorme qualitat també li permet jugar per la banda dreta o de mitja punta.

Té un bon regat, i un xut potent. Només cal veure algun dels seus gols per apreciar la qualitat al xutar d'aquest jugador. Wilshere dóna, a més, molt bones assistències i passades de qualitat.

Tot això fa que els seguidors de l'Arsenal vegin en aquest jove jugador anglès el relleu natural de Cesc Fàbregas. De fet, les lesions que últimament ha patit el jugador català han servit perquè Wilshere vagi agafant minuts amb el primer equip.

No podem deixar de mirar la cantera de l'Arsenal. Sempre ens sorpren amb nous i bons jugadors. Veurem fins a on arriba wilshere. Ara ja ha començat a fer-se un nom en el món del futbol.